A l’hora de plantejar-nos quins havien de ser els films que podien complementar certs aspectes de la història del pensament ens vàrem preguntar:
– Els films anomenats històrics són útils per a conèixer el passat?
– Els films històrics reprodueixen el passat amb fidelitat i objectivitat?
Després de fer una anàlisi d’alguns dels films i de llegir força literatura sobre el tema diríem que hi ha de tot. Caldria concretar de quin film estem parlant, quina és la font de la qual parteix el guió. De vegades, alguns films històrics provenen, de novel·les històriques, per tant podem imaginar la quantitat d’intermediaris que hi ha entre els fets i el seu receptor final.
Marc Ferro sintetitza les relacions entre cinema i història de la següent manera:
- El propi cineasta quan plasma una època històrica està defensant una ideologia, una postura personal;
- El llenguatge cinematogràfic tampoc no és innocent, ja que el tractament de la càmera pot acostar o allunyar un personatge, el pot fer atractiu o repulsiu, etc.;
- La producció d’un film està subjecte a la llei del mercat i per tant els guions han de ser vendibles, atractius i comercials (com per exemple els famosos pèplums o films de romans que es van fer des de Hollywood a Itàlia al llarg dels anys 60);
- Per anar bé cal fer un doble plantejament, en primer lloc la lectura històrica del film i la lectura fílmica de la història. Aquesta complementarietat ens pot ajudar a llegir els films històrics.
Andrea Sani (2002) es pregunta si alguns films poden aclarir algunes circumstàncies històriques de forma més creativa que un llibre d’història. Apel·la a alguns directors com Ettore Scola, Jonh Ford, Stanley Kramer, Alfred Hitchcock, Stanley Kubrick, Rodley Scott, etc. que mostren clarament en algunes pel·lícules com el cinema pot contribuir al debat de les idees.
A través de certs films, alguns de caràcter biogràfic i altres històrics, ens apropem al context polític, econòmic, mental i emocional dels grans autors que són preceptius en els distints programes.
Es obvi que el projecte no vol ser una història del cinema; el que sí vol és que el cinema -com a element formatiu de primer ordre- ajudi a una visió aprofundida i diversificada de la història del pensament.
El tractament dels films seria com si es tractés d’un text narratiu, que es pot interpretar, que exemplifica, que concreta o simbolitza un determinat moment, posició o postura intel·lectual. El cinema, per la seva peculiaritat expressiva, és portador de visions del món, dóna sentit a l’experiència i és una eina utilíssima per a interpretar el món.
Les guies per treballar aquestes pel·lícules les trobareu a:
– de Puig, I. i Baiges, A. (2006) Cinèfil. Cinema i Filosofia. Vic: Eumo Editorial
